Arantzazu

Religiositat y avantguarda a l'encontre

Diu la tradició que a un pastor anomenat Rodrigo de Balzategi se li va aparèixer la Verge sobre un arç i aquest, sorprès, li va preguntar: "Arantzan zu?" (¿Tu, en un arç?). Després van seguir els segles de devoció, peregrinació, art i cultura que la comunitat franciscana va saber organitzar en aquelles poc hospitalàries alçades. El monestir va patir incendis de forma casual o intencionada en repetides ocasions: al 1553, al 1622 i al 1834, i va haver de ser reedificat altres tantes vegades. Després de l'incendi que va declarar-se en plena guerra carlista, per tal de guarir les inclinacions absolutistes dels frares, es van reconstruir, un cop més, el temple i el convent, però de tal manera que el primer era incapaç d'acollir les grans afluències de pelegrins que es rebien.

arantzazu_03.jpg

Al 1951, en lloc de seguir amb les contínues tasques de reforma parcial i d'ampliació en termes formals neorromànics i neobarrocs, es va decidir fer una basílica nova que fos veritablement solemne per la seva dimensió i prestància, però sobretot que s'expressés en un llenguatge artístic modern, pel qual es va convocar un concurs d'idees. El projecte guanyador per a la realització de la nova església va ser el de Francisco Javier Sáenz de Oiza i Luis Laorga.

Enmig del barranc s'aixeca la radical verticalitat de les torres de la façana i el campanar, cobertes de milers de puntes de diamant calcàries que representen una continuïtat del paisatge càrstic i una referència a les afilades pues de l'arç. El mur central de la façana, que inicialment anava a guarnir-se amb angelots, va quedar en camp desolat i mortífer, lleugerament solcat per les taques produïdes per les infinites pluges. En la seva base, s'hi troba un fris de 14 apòstols i en la coronació una Pietat, imatges descomposades , buides, que sintonitzen amb les formes que el gel produeix naturalment en les roques i pregonen la cerca del seu autor, Jorge de Oteiza, a la recerca del buit simbòlic basc.

arantzazu_01.jpg

Seguint la tradició del País, les esglésies del qual sempre han ofert acollidors pòrtics als veïns per tal de que hi tinguessin les seves xerrades i reunions arrecerats de les pluges, les bromes i el fred, també a la basílica avantguardista d'Arantzazu es va tenir en compte aquesta circumstància i s'hi va construir un de bella i irregular arcada. Les quatre portes d'accés al temple, obra de l'Eduardo Chillida, gairebé sumides en la terra després de baixar per una empinada escalinata, suggereixen, amb la seva aparença mineral, l'ingrés al món de les regions subterrànies. Aquesta impressió es reforça, al passar a l'interior del temple i ser rebut per l'imponent retaule major, de més de 600 m quadrats, concebut per Lucio Muñoz en fusta tallada i policromada.

Gràcies a l'augment de la lluminositat en la coloració i descens en el rigor de la talla, a mida que es va pujant, sorgeix la idea de ser transportats des dels foscos dominis de la terra als brillants territoris celestials. A la frontera d'ambdós móns, tal que fent d'intermediari entre ells, es troba la Verge en el seu cambril. El simbolisme del retaule reprèn un vell tema molt explotat en el seu moment: el de la pau, és a dir, la Verge d'Arantzazu, que amb la seva aparició va aconseguir al segle XV la suspensió de la terrible contesa turbulenta i va inaugurar un llarg període de pau. La imatge gòtica sembla del segle XI, encara que després va ser reformada al segle XV i està realitzada amb pedra creta, material que no es troba a la zona. L'esquella és de factura molt antiga, anterior a la pròpia imatge.

arantzazu_06.jpg

El joc de la llum s'estableix en part a través de les vidrieres realitzades pel Javier Álvarez de Eulate, amb un important predomini dels blaus. Al deambulatori, darrere el cambril de la Verge, en Xabier Egaña va pintar vuit temes que reflexionen sobre el llibre de Job o l'absurd del dolor, tant lligat a la Humanitat, i sobre els temps finals de l'Apocalipsi. La cripta decorada per en Néstor Basteretxea allotja 18 grans murs amb una excepcional força expressiva i una utilització una mica agressiva del color. El caràcter avantguardista de les obres que composen Arantzazu no va ser sempre suficientment comprès, el que va provocar paralitzacions molt llargues de les feines i, fins i tot, en alguns casos, va obligar a reformular els projectes.